Avança amb propòsit, prudència i propulsió

Per a conèixer’ns millor a nosaltres mateixos pot resultar inspirador emprar una analogia força senzilla i ben coneguda per les tradicions antigues de saviesa. És l'al·legoria que compara l’ésser humà amb el conjunt format per un carruatge, uns cavalls que l'empenyen, un cotxer que els dirigeix, i un viatger que va assegut al carruatge.

El carruatge representa el cos físic. Els cavalls, les emocions. El cotxer, la ment. El viatger, l’esperit.

Idealment, el viatger (ànima-esperit), coneixedor del sentit del viatge (vida), transmet al cotxer (ment) certes directrius que aquest escolta atentament, i amb un domini complet i amable sobre els cavalls (emocions) i el carruatge (cos), el cotxer (ment) guia el conjunt pels camins adequats per a recórrer la ruta sol·licitada pel viatger (ànima-esperit). Cada component realitza la seva funció en connexió cooperativa amb els altres i així s’aconsegueix un viatge plàcid i preciós.

Aquest funcionament ideal, tanmateix, dista de ser real en molts casos avui en dia. Sovint el cotxer ignora o menysté al viatger, de manera que deixa d’escoltar-lo i el viatge perd el seu veritable sentit. De vegades, el viatger es queda adormit. En altres ocasions, el cotxer dona ordres contradictòries o es mostra desconsiderat cap a les necessitats dels cavalls, cosa que provoca que aquests s’esgotin, s’atabalin, s'esporugueixin o es rebel·lin, provocant no només alentiments en la marxa, sinó també accidents, que malmeten el carruatge, lesionen els cavalls o tiren per terra el cotxer i el viatger.

Per gaudir d’un viatge joiós i ple de sentit, convé que ens preguntem amb assiduïtat:

• Estic escoltant realment el meu esperit? El viatger sovint dona instruccions subtils però importants que el cotxer només pot escoltar si para atenció plena i amb silenci.
  
• Estic atenent les meves emocions i aquestes m’estan propulsant amb força? Els cavalls han de descansar, beure, menjar, fer necessitats, ser acaronats… Aturar la marxa amb certa freqüència per atendre aquestes necessitats permet que els equins es mantinguin obedients, saludables i enèrgics.
  
• Estic educant i entrenant prou la meva ment? El cotxer ha d’aprendre habilitats diverses i ha d’entrenar-se regularment per tal d'esdevenir un hàbil conductor del conjunt.
  
• Estic cuidant degudament el meu cos? Amb les friccions de la marxa diversos components del carruatge poden desgastar-se i desajustar-se, de manera que convé revisar-los, reparar-los i nodrir-los periòdicament…

Reflexionar sobre aquestes qüestions, tot recordant aquesta al·legoria, ens inspira a recórrer el nostre camí vital —el dels nostres veritables propòsits— d'una manera segura —amb genuïna prudència— i a un ritme òptim —amb la propulsió de l’entusiasme.

Blai Dalmau Solé