L'amor propi com a substrat del progrés vital

Grans mestres espirituals, reformadors socials i creadors culturals, des de temps antics fins als nostres dies, han assenyalat la importància d'un mateix principi. De Buda a Jesús, de Lao Tsé al Dalai-Lama, de Simone Weil a Martin Luther King, de Pablo Neruda a Mahatma Gandhi, de Bob Marley a John Lennon, de Marc Aureli a Immanuel Kant, del Subcomandant Marcos a Maria Montessori... les seves paraules i actes podrien destilar-se en un sol concepte: amor.

El poder de l'amor és una llei universal, semblant a la força de la gravetat. Si la constant gravitacional condiciona allò físic, el món exterior, les dinàmiques de l'amor condicionen allò psíquic, el món interior. La gravitació és al cos orgànic, el que l'amor és al cos anímic: un camp energètic fonamental i general.

L'amor comporta compassió i cura, generositat i amabilitat. És la bondadosa base de la família, l'amistat, la companyonia, la comunitat. En ell es dissol la il·lusió de separació mitjançant la connexió cordial, la comprensió conscient i la comunió creadora.

Com menys es realitza el principi d'amor, més es contravé la tendència evolutiva natural de la Vida cap a la plenitud; com més es realitza l'amor, més viva esdevé la Vida. Per progressar vitalment, així doncs, cal aprendre a estimar, estimant, en primer lloc, el propi amor —sense oblidar que aquest, en la mesura que és conscient, va unit a dos principis igualment vitals: la llibertat i la veritat.

Practicant l'art d'estimar durant mil·lennis, els humans hem anat aprenent amb més profunditat i concreció una qüestió important, a saber: que l'amor propi és fonamental. Sobre ell brollen i floreixen les altres expressions de l'amor, doncs, com va apuntar l'influent monjo budista, escriptor i activista, Thich Nhat Hanh: “Tenir cura de tu mateix, tenir cura dels altres i tenir cura de la Terra no són coses separades”, ja que “el veritable amor inclou la pràctica de l'amor cap a un mateix: si no saps com cuidar de tu, no podràs cuidar dels altres".

La ciència corrobora les seves paraules. L'amor propi —quan evita els paranys de l'orgull negatiu en totes les seves formes: egocentrisme, narcisisme, supèrbia, etc.— és la base de l'autoestima sana, i aquesta, segons han demostrat diversos estudis, està vinculada amb una millor regulacióemocional (Orth & Robins, 2014), relacions interpersonals més satisfactoriess (Miller et al., 2019) i una major resiliencia davant l'adversitat (Neff, 2011). 

De tot això podem deduir-ne que aprendre a cuidar realment bé la nostra pròpia persona, és, de fet, un deure ètic fonamental, ja que, com diu el cèlebre autor i psicoanalista Jordan Peterson: "Tens un paper vital en el desplegament del destí del món. Per tant, estàs moralment obligat a cuidar-te.  Hauries de cuidar-te, ajudar-te i ser bo amb tu mateix de la mateixa manera que cuidaries, ajudaries i series bo amb algú que estimes i valores.” Cal afegir, tanmateix, que cuidar-se no sempre resulta agradable: de vegades les decisions i els hàbits de l'autocura són un veritable repte —al qual potser oposem resistència inconscient o fins i tot rebuig conscient— ja que contravé els costums d'inconsciència, ignorància i immaduresa que hem adquirit durant anys.

Assumim, aixi doncs, aquest repte. Aprenguem a cuidar-nos realment bé al segle XXI. Aprofundim, afinem i activem l'amor que naturalment sentim pels diferents aspectes del nostre ésser. Estarem abonant el nostre benestar a llarg termini i generant el substrat que afavoreix el veritable progrés de la humanitat.